Per a trobar dades de la branca dels Llevat de Barcelona, els que estaven als horts de Sant Beltran en el segle XVII , ha calgut consultar els pocs arxius eclesiàtics conservats a Barcelona. Apart del de Sant Just i Pastor (veure http://familiallevat.com/els-llevat-de-barcelona/ , http://familiallevat.com/els-llevat-hortolans-a-barcelona-…/), el de l’Esglèsia de Santa Maria del Pi i el de la Catedral. Més l’Arxiu Municipal Contemporani de la Ciutat de Barcelona, on hi ha abundant informació (tot i que no tota) del Registre Civil.
L’Arxiu Diocesà de la Catedral es troba sobre el claustre i a tocar de la coberta de la capella de Santa Llúcia. Una forma diferent de conèixer la Catedral de Barcelona. L’Arxiu de Santa Maria del Pi en un local al qual es puja per la torre que està a la dreta de la façana de l’esglèsia. L’ Arxiu municipal, al carrer Bisbe Caçador, a tocar al Palau Requesens, on hi ha la Reial Acadèmia de les Bones Lletres.
A la primera fotografia una reproducció de la nota del Registre Civil que recull la defunció de Pepeta (Josefa) Llevat (registrat Llabat) Ollé. Va traspassar el 27 de Maig de 1889 com a consequència d’una apoplegia cerebral, quan vivia a la falda de Montjuïc, on -com sabem- es vàren instal.lar els primers Llevat de Barcelona. Havia nascut, segons diu la inscripció, al Moster (escrit Musté) 91 anys abans, Un exemple de com alguns Llevat mosterencs emigraren a la ciutat al llarg dels segles XVI al XX (1).
Del Moster a Barcelona hi ha un món. Quan els Llevat apareixen al Moster, tot just hi ha 24 focs (1553), o sigui prop més d’un centenar de veïns. A Barcelona, quan els Llevat arriben al voltant de 60 anys després, ja hi ha més de vuit mil llars. El 1717 hi ha prop de trenta mil barcelonins, els cent mil es superen cap el final del segle XVIII i cent anys més tard, cap el 1900, ja son mig milió.
En aquest context trobar què va ser dels Llevat un cop es varen establir a Barcelona no serà fàcil. De tota manera, avancem poc a poc en la bona direcció. Com ja havíem dit (veure la nostra entrada de 18 de març de 2017), hi ha alguna informació, però un gran forat respecte del segle XVIII.
Com ens recorda Pilar López Guallar a “La població de Barcelona, 1680-1830: fonts, historiografia i estat de la qüestió“ (Barcelona, 2011), “ els llibres sagramentals de les parròquies i els registres de població de les institucions assistencials son la base de treball més sòlida. A l’Edat Moderna, fins el 1835, el terme de Barcelona estava dividit en set parròquies, que portaven llibres de baptismes, de matrimonis i d’òbits. Es conserva una part important dels de les de Santa Maria del Pi i de Sant Just i Pastor, parròquies que, a més de 
incloure part de la ciutat ja urbanitzada, contenien el Raval, l’espai urbanitzat al segle XVIII. Una i altra conserven sèries gairebé anuals de llibres de comunió pasqual, en els quals es registraven nominativament i en cada vivenda els adults obligats al compliment religiós, expressant la relació de parentiu amb el cap de la llar i aportant valuoses indicacions socials. Des de l’any 1769, en ocasió dels censos espanyols, anotaren també els menors. Resten també alguns llibres sagramentals d’altres tres parròquies i es conserven per a tota la diòcesi les sèries d’esposalles (a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona) i d’expedients i dispenses matrimonials”.
Ara be, es una feina lenta i minuciosa. S’ha de lluitar contra la (mala) lletra dels amanuenses. També contra les diferències de pronuncia de la “e” àtona, que canvia molt de la Catalunya Central a la 
Catalunya del Sud, i que cada oficial o escrivent transcrivia com “a” o com “e” segons el seu parer i origen. I contra la indiferenciació de la “b” i la “v”. I contra la imposada castellanització, que a Barcelona va ser efectiva ja des de mig segle XVIII, arrossegant les corresponents dificultats i faltes d’ortografia. I, finalment, contra les regles, no sempre lògiques, de restricció d’accés als originals en alguns dels arxius.
Per últim, a Barcelona, a diferencia del Moster i en general de tots el pobles del Baix Camp on hi havia Llevat el segle XVII i XVIII, hi ha molts altres cognoms similars: Llobet, Llebot, Llegat, Llevall, Libat i fins i tot Lleva (sense la “t” final).
Malgrat tot plegat la feina avança prou bé i ja s’han pogut establir algunes cadenes des de la generació 5 a la generació 11. I, sobre tot, s’han pogut traçar pràcticament totes les migracions que es varen produir des del Moster i La Selva a Barcelona al llarg dels segles XVIII i XIX. Una tasca quin interés va més enllà de la pròpia història familiar i s’endinsa en la investigació demogràfica.
Es pretensiós pensar que aquesta tasca permet reconstruir l’evolució de la família, ja que dues o tres dades son insuficients per a entendre tota una vida. Però a Barcelona es poden ubicar en les adreces exactes on vivien i en molts casos –creuant dades entre arxius- es possible identificar professions (molt més diversses), incidències i gestions administratives. Avantatges d’una ciutat que, malgrat les guerres i els canvis polítics, estava molt ben organitzada.
(1) Aquest es un cas curiós, doncs el germans Pau i Sebastià Basseda (o Baceda), de La Selva, es varen casar el mateix dia amb dues noies Llevat d’el Moster… però de dues branques diferents. Es a dir que varen donar lloc a dues famílies Basseda-Llevat que, sense saber-ho, eren famíla una de l’altra.
En Pau es va casar el 27 de desembre de 1823 a Sant Miquel amb la Pepeta Llevat, que com hem vist morí a Barcelona,on es es traslladà i on creixeren els seus fills. La Pepeta era la filla petita del matrimoni d’en Josep Joan Ramón Llevat Molner i la Josepa Ollé (o Oller), de La Selva, de la generació 9, descendents d’en Joan Llevat dit del Pi i de l’Agnès Vallet, de la generació 4.
En Sebastià ho va fer al mateix lloc i dia , amb la Maria (o Mariana) Llevat, filla d’en Miquel Llevat Albarich i l’Antònia Oliver, de La Selva, matrimoni de la generació 8, quin ancestre comú amb l’anterior es el rebesavi Joan Llevat del Pi ja esmentat.