La <LL> (“elle” en castellà) va ser reconeguda com una lletra de l’alfabet a partir de la 2a edició de l’Ortografía de la Lengua Castellana de la Real Academia Española (1754) i de la 4a edició del Diccionario de la Lengua Española (1803). Llavors, aquest dígraf, juntament amb la <ch>, passà a formar part convencionalment de l’alfabet espanyol com si fóra una sola lletra (la catorzena, o l’onzena consonant), situada entre la <l> i la <m>, segurament perquè <ch> i <ll> s’empraven per a representar de manera exclusiva i unívoca un sol fonema i perquè la seva pronúncia defectuosa com «y » castellana (el « yeismo ») no estava encara tant estesa com ara.
No es una lletra exclusiva del castellà. Ho es tambè de l’aragonès, aimara, català, euskera, gallec i quítxua, on el dígraf <ll> representa el fonema lateral palatal [ʎ] .En occità i portuguès, el mateix so té la grafia <lh>.
Es palatal, per tant és un so lateral perquè l’aire s’escapa pels costats de la llengua, és una consonant oral i es sonora perquè hi ha vibració de les cordes vocals.
En català, la seva etimologia es troba directament relacionada amb la variació dialectal que presenta. Prové de l’evolució de grups llatins, ja que en llatí no existien els fonemes palatals. De manera general, es pot dir que [ʎ] prové de la palatalització de L inicial llatina -cas de LUNA > lluna ([ʎ]una) o LIGNA > llenya ([ʎ]enya)- , o de la palatalització de la LL intervocàlica llatina (pronunciada [ll] en llatí) -COSTELLA ([ll]) > costella ([ʎ]), CABALLU ([ll]) > cavall ([ʎ])-.
Però la “elle” ha durat poc. Tot just 256 anys. En castellà, en el X Congrés de l’Asociación de Academias de la Lengua Española (celebrat a Madrid l’abril de 1994), per recomanació de diversos organismes internacionals, es va acordar de reordenar els dígrafs <ch> i <ll> en el lloc que l’alfabet llatí bàsic o universal els assigna: formalment, aquests dígrafs encara serien considerats com a lletres de l’alfabet, però s’acordà no tenir-los en compte com a signes independents a l’hora d’ordenar alfabèticament els mots del diccionari, canvi que es reflectí en la 22a edició del Diccionari de la RAE (2001).
Finalment, la nova Ortografía de la RAE (2010) va establir que els dígrafs <ch> i <ll> deixessin d’esser considerats lletres de l’alfabet espanyol, atès que els dígrafs no són sinó combinacions de dues lletres, ja incloses de manera individual en l’ inventari, des de la moderna consideració que només són pròpiament lletres els grafemes, els signes gràfics simples, com a unitats mínimes distintives del sistema gràfic, amb independència que representin o no per si sols una unitat del sistema fonològic. D’aquesta manera, el castellà s’assimila a la resta de llengües d’escriptura alfabètica.
Val a dir que, mentre va ser lletra de l’alfabet castellà, la <ll> en majúscula s’escrivia <LL>, i desprès, des de 1994, <Ll> .
El cognom Llevat ja hem vist que neix a El Moster el 1560 i en català, i en català la “doble ela” mai va ser una lletra de l’alfabet com en castellà. No oblidem però que les primeres normes ortogràfiques formals catalanes no apareixen fins el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’octubre de 1906 a Barcelona, on es van definir les bases definitives. I que fins el 1911 no es va fundar la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i que el 1913 va publicar les Normes ortogràfiques sota la direcció d’Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra. Per tant amb molt retard respecte de la llengua castellana.
Al Moster la utilització del castellà va trigar molt a arribar. Tot i que amb la unió de la Corona d’Aragó al Regne de Castella s’inicià un procés sistemàtic d’imposició del castellà, els llibres sacramentals i les seves partides de neixement no s’escriuen en aquesta llengua a Almoster (ja no El Moster) fins el 1867, al mes de gener. I la <LL> majúscula, enlloc de <Ll>, no hi és fins el… 1967!.
Per tot plegat, l’ arribada, tard o d’hora, del castellà va portar aparellat que els Llevat caiguéssim uns quants llocs als llistats alfabètics, per exemple de les escoles. Però l’any 1994 vàrem recuperar-los, passant per davant dels López, Lozano, Losada, Lucas, Luque y Luna, que durant uns quants lustres s’ens havien avançat…