Durant el final del segle XIX i la primera part del segle XX la vida municipal va ser reglada per les lleis municipals de 20 d’agost de 1870 i la que, amb posterioritat a la Constitució de 1876 , modificà l’anterior el 2 d’octubre de 1877. Ambdues varen regir durant més de mig segle, concretament fins l’anomenat Estatut Municipal de 1924, i varen donar un model estable i van conformar unes característiques acusades al municipalisme.
Bé es cert que els alcaldes eren encara nomenats pel rei entre els regidors en les capitals de província, caps de partit i poblacions de més de 6.000 habitants, i que els propis regidors eren triats per sufragi restringit fins el 1907.
La Junta Municipal la composaven, a més de l’Ajuntament, un nombre de vocals anomenats “associats» igual al nombre de regidors però designats per sorteig entre veïns netament contribuents.
Hem rescatat del Butlletí de la Provícia (consultable ara a la hemeroteca digital del Ministeri de Cultura) la composició de la “Asamblea de Asociados” d’ Almoster del 1872. Tot just aprovada la nova llei. En aquella època Almoster devia tenir al voltant de 500 habitants i una seixantena de cases habitades.
De 21 “associats” en trobem nou que son Llevat, agrupats en tres categories en funció de la seva capacitat contributiva.
Josep Llevat Rabascall, de Cal Mian ( 1829-1887 ); Francisco Fort Llevat (1827-1889); Miquel Sánchez Llevat (fill de Josep i Petronila); Josep Llevat Voltas, de Cal Fariner (1823-1890) ; Joan Llevat Martorell (1815, >1904); Pere Llevat Sugrañes (1822-1882); Ramón Gasull Llevat (1815-1900) ; Miquel Borràs Llevat (1830-1907) i Joan Llevat Roselló (1813-1900).
Com veiem, gent entre 43 i 59 anys que devien ser prou representatius de la població activa del poble en aquella època. I que ens podrien assenyalar que més d’un terç dels habitants d’Almoster de l’època eren Llevat a l’inici de la dècada dels 70 del segle XIX.
Es curiós observar que Llevat s’escriu amb dues «l» i no amb la castellana «Ll» que era llavors una lletra de l’alfabet castellà. I amb accent a la «a». Dues clares faltes d’ortografia que denoten, encara a finals del XIX, les dificultats per a castellanitzar correctament els mots catalans.
