Sobre aquest tema, i abans de parlar de l’escut del llinatge Llevat, transcrivim un text extret de la web de la “Societat catalana de genealogia, heràldica, sil.logafia, vexil•lologia i nobiliària”, amb seu a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat:
“ Malgrat els pocs estudis sobre els escuts catalans, avui sabem que els blasons, com signes permanents, iniciadors de l’heràldica gentilícia, nasqueren, molt probablement, arran de les croades a Terra Santa, com uns emblemes personals, per tal que, aquells que els portessin, fossin tot seguit reconeguts al camp de batalla. Aquest signe va generalitzar-se de tal manera que, d’un simple emblema que començà essent, hom se’n féu un dret de propietat exclusiva ¡ transmissible, a semblança de cognom.
Aqueix emblema, propi de l’escut, envaí ben aviat altres peces de l’armadura i les vestimentes dels militars o cavallers. És a començaments del segle XII quan apareixen, al nord de França, en els segells, acompanyant le
s actes escrites, i adverant-les, els primers blasons pròpiament dits, tal com avui els entenem. Des d’allà, l’ús s’estengué a la resta d’Europa i, molt aviat, arribà a Catalunya, on el primer comte que, segons sembla, va servir-se’n fou Ramon Berenguer IV, de qui és un segell eqüestre, de l’any 1157, que mostra les anomenades «barres catalanes». L’escut d’or amb els quatre pals de gules fou el propi blasó o adarga del comtat de Barcelona i, més tard, per dret de baronia, el distintiu general de tots els reialmes que formaren la Corona d’Aragó. Per cert,blasó que no s’ha de confondre amb el particular i característic del regne d’Aragó, el qual blasona d’argent amb una creu plena de gules, cantonada de quatre caps de moro.
s actes escrites, i adverant-les, els primers blasons pròpiament dits, tal com avui els entenem. Des d’allà, l’ús s’estengué a la resta d’Europa i, molt aviat, arribà a Catalunya, on el primer comte que, segons sembla, va servir-se’n fou Ramon Berenguer IV, de qui és un segell eqüestre, de l’any 1157, que mostra les anomenades «barres catalanes». L’escut d’or amb els quatre pals de gules fou el propi blasó o adarga del comtat de Barcelona i, més tard, per dret de baronia, el distintiu general de tots els reialmes que formaren la Corona d’Aragó. Per cert,blasó que no s’ha de confondre amb el particular i característic del regne d’Aragó, el qual blasona d’argent amb una creu plena de gules, cantonada de quatre caps de moro.Els blasons passaren també a adornar les parts i dependències dels castells, palaus i estances dels nobles, les seves lloses sepulcrals, les capelles i els monestirs per ells fundats, així com gairebé tots els objectes de la seva propietat. Constituïren, també, un element indispensable i importantíssim en les bregues cavalleresques, en les quals els escuts dels contendents eren identificats pels reis d’armes; aquests, amb els seus escrits i dictàmens, contribuïren a la creació de la ciència heràldica.
Generalment, quan el cap d’un casal noble no tenia fills mascles, acostumava, per tal d’assegurar-se la continuïtat del seu cognom i de les seves armes, a vincular-los amb l’herència, i aleshores el marit i el fill hereu de la seva pubilla anteposaven el cognom de la muller i mare, respectivament, al propi, i adoptaven les armes del vinculador. Tanmateix, aquesta condició no s’acomplí sempre; i deixà d’aplicar-se quan començaren a unir-se diferents cases en una sola persona.
L’heràldica no fou només privativa dels nobles i cavallers, sinó que també -més posteriorment, però- l’utilitzaren els ciutadans i burgesos honrats, els quals posaren, d’inici, sobre els seus segells, figures o signes sense escut, generalment parlants, i acabaren, més tard, per col•locar-los dins un blasó. També a bastants cases pairals de la pagesia catalana trobem escuts damunt la porta principal, quasi sempre parlants ( es a dir representant el cognom amb una figura al•legòrica directament relacionada), però sense anar timbrats per l’elm, privatiu dels nobles i cavallers, i també dels ciutadans honrats, des que 1’any 1510 els foren reconeguts els privilegis gaudits per aquells.
Ara be, es important saber que l’escut heràldic gentilici -el qual distingeix un llinatge dels altres- no prova la noblesa del llinatge que representa.
A l’Edat Moderna, el treball dels reis d’armes consistia en expedir, en nom del sobirà, certificacions de blasons a aquelles persones que eren elevades a la noblesa, en qualsevol dels seus graus. El que feien moltes vegades, quasi tots aquests reis d’armes, amb el desig d’afalagar els seus clients -i potser per justificar una preu elevat-, era atribuir als nous nobles escuts de famílies que ja ho eren i que no tenien cap relació amb ells.
De tota manera, no tots es escuts que actualment se’ns presenten son autèntics o originals. Quan visitem les grans superfí
cies, fires comarcals, o simplement navegant per la web, és cada vegada més freqüent ensopegar amb «els dels escuts». Aquests «professionals» ofereixen l’escut del nostre «cognom» pintat amb més o menys traça i luxe de colors, imprès per ordinador o simplement descrit. La qualitat artística acostuma a ser fluixa i la correcció heràldica escassa o nul•la, paral•lela a la de les descripcions, que sovint resulten incomprensibles.
cies, fires comarcals, o simplement navegant per la web, és cada vegada més freqüent ensopegar amb «els dels escuts». Aquests «professionals» ofereixen l’escut del nostre «cognom» pintat amb més o menys traça i luxe de colors, imprès per ordinador o simplement descrit. La qualitat artística acostuma a ser fluixa i la correcció heràldica escassa o nul•la, paral•lela a la de les descripcions, que sovint resulten incomprensibles.Clar, que hom s’aprofita de la vanitat i comoditat humana, doncs sovint fa patxoca gastar-se uns calerons en la compra d’un d’aquests escuts de coloraines que guarnirà el rebedor. La realitat es que no existeixen escuts de «cognoms»; que els escuts pertanyen a llinatges, gairebé sempre nobles, la qual cosa explica que siguin més aviat pocs; que no tothom té escut d’armes: la majoria de llinatges no en tenen ni n’han tingut mai i en el cas que sospitem o creiem que algun avantpassat nostre en tenia, cal poder demostrar (per mitjà de la genealogia) que dav
allem d’aquella persona, posseïdora d’escut d’armes; fins i tot pot passar que dins d’un mateix llinatge, una part de la família sigui noble (els descendents d’una persona ennoblida) i una altra no; i –per últim, no es pot utilitzar l’escut d’un altre, el que fins no fa gaires això era un delicte comparable a l’ús d’una identitat aliena i que ara, demostra més aviat puerilitat i un interès superficial per la història de la nostra família.”
allem d’aquella persona, posseïdora d’escut d’armes; fins i tot pot passar que dins d’un mateix llinatge, una part de la família sigui noble (els descendents d’una persona ennoblida) i una altra no; i –per últim, no es pot utilitzar l’escut d’un altre, el que fins no fa gaires això era un delicte comparable a l’ús d’una identitat aliena i que ara, demostra més aviat puerilitat i un interès superficial per la història de la nostra família.”Dit això, efectivament, a la web no es difícil trobar un escut d’armes dels Llevat. Ara que coneixem l’inici del cognom i pràcticament tota la seva genealogia, hem tingut interès en esbrinar fins a quin punt és un escut autèntic.
És cert que, si acceptem el treball desenvolupat en els darrers mesos, resulta si més no dubtós: 
ara sabem que els Llevat apareixen molt tard –cap el 1560- en una família del nucli del Moster, que era un nucli de pagesos, que eren rajolers i pagesos també i que –possiblement- el primer membre de la família no era altra cosa que un fill incògnit afillat. Sembla difícil conjugar tot plegat amb un autèntic escut d’armes…
ara sabem que els Llevat apareixen molt tard –cap el 1560- en una família del nucli del Moster, que era un nucli de pagesos, que eren rajolers i pagesos també i que –possiblement- el primer membre de la família no era altra cosa que un fill incògnit afillat. Sembla difícil conjugar tot plegat amb un autèntic escut d’armes…La font de l’hipotètic escut d’armes del llinatge Llevat és solament una. Es tracta del llibre “Repertorio de blasones de la comunidad hispánica”, editat en sis volums a Madrid el 1964 i quin autor es un heraldista reconegut pels experts, en Vicente de Cadenas y Vicent, cronista rei d’armes i per tant persona habilitada per l’Estat (de llavors…) per a reconèixer l’autenticitat dels blasons. El cert es que en el volum tercer, plana 107, figuren dues línies pera descriure l’escut d’armes dels Llevat. En castellà: “en oro, un león naciente de azur linguado de gules”, que vol dir que en fons daurat un lleó que apareix per sota, de color blau, i que té la llengua vermella.
Es d’aquesta descripció que s’alimenten els que ens ofereixen per Internet el nostre escut dels L
levat. Però no hi ha cap altre referència. Per exemple, en el voluminosíssim treball de Alberto i Arturo Garcia Carraffa, de desenes de volums, publicat a Madrid el 1934 i titulat “Diccionario heráldico y genealógico de apellidos españoles y americanos” no n’hi ha rastre al volum 52, a la lletra “L”. Ni en cap altre estudi heràldic, com ens ha confirmat la Societat Catalana de Genealogia: “Cal anar en compte sobre els cognoms que generalment no tenen un origen comú, tot i que res no és impossible. En els armorials catalans no hi ha cap llinatge que tingui un escut dels Llevat. Generalment tenien escut les famílies nobles o ennoblides: en els nobiliaris no surt cap Llevat” .
levat. Però no hi ha cap altre referència. Per exemple, en el voluminosíssim treball de Alberto i Arturo Garcia Carraffa, de desenes de volums, publicat a Madrid el 1934 i titulat “Diccionario heráldico y genealógico de apellidos españoles y americanos” no n’hi ha rastre al volum 52, a la lletra “L”. Ni en cap altre estudi heràldic, com ens ha confirmat la Societat Catalana de Genealogia: “Cal anar en compte sobre els cognoms que generalment no tenen un origen comú, tot i que res no és impossible. En els armorials catalans no hi ha cap llinatge que tingui un escut dels Llevat. Generalment tenien escut les famílies nobles o ennoblides: en els nobiliaris no surt cap Llevat” . Cosa que, d’altra banda, ja sabíem…
Per tant, ens quasi be segur que els Llevat NO tenim escut d’armes. De tota manera, com a simple curiositat, reproduïm el que hem trobat per Internet, que no es altre q
ue el que descriu en Vicente de Cadenas a la seva publicació de 1964. En les fantasioses representacions que ens volen vendre, està guarnit de la ferramenta habitual a l’Edat Mitja, molt anterior a l’aparició del cognom al modest nucli del Moster. Es ben cert que només el coneixement de l’origen del cognom, ja permet posar el propi disseny de l’escut en evidència…
ue el que descriu en Vicente de Cadenas a la seva publicació de 1964. En les fantasioses representacions que ens volen vendre, està guarnit de la ferramenta habitual a l’Edat Mitja, molt anterior a l’aparició del cognom al modest nucli del Moster. Es ben cert que només el coneixement de l’origen del cognom, ja permet posar el propi disseny de l’escut en evidència…La família Solé Llevat, de Montroig, ens fa arribar una altra versió de l’ escut, que decora l’escala de casa seva des de fa molt temps i que es de procedència desconeguda. Com es pot veure es completament diferent dels altres, que representen el que es recull a l’ùnica referència bibliogràfica.
Act. 27-12-2016