A les  primeres consultes a l’Arxiu de l’Arquebisbat de Tarragona s’havia trobat una referència a la Paula Raymunda Maria Llevat Torroja, quins pares eren en Miquel i na Raymunda, i que va ser batejada a La Selva. La curiositat de la partida era que feia referència a que els pares vivien a l’Hostal del Llevat.

Aquesta nena no es  esmentada a l’entrada sobre els Llevat de La Selva (veure https://familiallevat.com/els-llevat-de-la-selva-del-camp/) , que sí fa referència a les altres branques, perquè era pendent de comprovar la seva certitud. No es que dubtem dels llibres sacramentals, però es que no hi havia enlloc ni referències a l’Hostal del Llevat, ni a la Raymunda Torroja. I el fet que el pare es digués Miquel no posava fàcil identificar-lo.

La comprovació ha vingut a través de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, que conserva la documentació original del procés de sol·licitud del permís per a l’establiment de l’hostal, el 1771.

Resulta que en aquest any en Miquel Llevat Massades (generació 7) va donar poders a la seva dóna Raymunda Marca, per tal que “en el manso o casa propia sita en el término de La Selva…se deje construir un mesón para los transitantes, en el término de esta villa a una distancia de una hora de ella, inmediata al camino de esta villa a la de Reus”.

L’argumentari indicava que “entre Alcover y Reus se cuentan más de tres horas de camino sin que se halle otro mesón o casa de hospedaje” y que “aunque es así que en dicha población –La Selva- se han acostumbrado sus regidores a dar facultad a uno que otro para tener mesón en su casa alquilada por un precio módico como de seis o siete libras, poco puede llamarse mesón de nombre por no encontrarse en la circunstancia necesaria para personas ni acémilas”.

L’Hostal del Llevat, emplaçat en una peça de terreny de vint jornals, segons es detalla, era a l’extrem del terme de La Selva a tocar de Reus i va ser finalment autoritzat el 18 de gener de 1772, amb llicència per a “hosperdar personas y ganado, dando de comer y beber, vendiéndoles todo lo que necesiten”. En aquella època en Miquel Llevat Massades tenia ja 68 anys.

El darrer fill d’en Miquel i la Raymunda Marca –que era de Reus- va ser batejat a Almoster el 1771 i  la Paula Llevat Torroja, filla d’en Miquel i la Raymunda Torroja, va ser batejada el 1774 a La Selva. Deduïm que,  entretant, va traspasar la primera Raymunda -ja segona esposa- i en Miquel, vivint a l’hostal i amb prop dels 70 anys, va deixar embarassada i es va casar per tercer cop amb una noia molt més jove que ell que va tenir la Paula, la darrera filla seva. Cap dels padrins de la Paula, que eren de Constantí, eren parents directes del matrimoni anterior del seu pare.

Avui resulta difícil imaginar-se on era exactament l’Hostal del Llevat, ja que el llindar del terme de La Selva amb el de Reus intercepta per dos cops el camí reial de Lleida a Reus. Ens inclinem a pensar que es trobava a la posició més nord-oriental, que es correspon a l’hora de camí des de La Selva.

Apart de tot això, els documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó han permès identificar que el Miquel Llevat Massades va ser “regidor perpetu” d’Almoster i que va exercir com a membre del Regiment (màxim òrgan de govern municipal), si més no, entre els anys 1748 i 1752. Molts anys més tard,  el 1779, el nou Batlle del poble, regidors i síndics li varen reclamar 290 lliures de deutes  derivats de la rendició de comptes de la seva etapa de gestió municipal… 25 anys abans!.

Reclamació que va acabar amb sentencia el 4 de juny del 1782, emesa a Barcelona per Dn. Manuel Terán, Barón de la Linde, Caballero de la orden de Santiago, “sin perjuicio de apelación ante el Supremo Consejo de Castilla”, amb ell ja difunt, doncs va morir el 1780.

Pels que diuen que ara la justícia va lenta…

A les imatges, la possible ubicació de l’Hostal del Llevat sobre una fotografia orbital actual; un fragment del mapa de la comarca  “Plan of  the Camp of Tarragona for Mr. Tindal’s Continuation of Mr. Rapin’s History of England» , editat a Londres el 1744 per John i Paul Knapton;  i una ampliació de la “ Nueva descripción geographica del principado de Catalunya”, datada a l’època -1769- quin autor es Josep Aparici i que es conserven, tots dos,  a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Act. 30-12-2016

Mercès a  la bona organització dels arxius catalans, hem pogut treballar a l’Arxiu Comarcal del Baix Camp i revisar els vint-i-dos exemplars de testaments emesos pels Llevat i que es conserven, datats des del 1603 i fins el 1802.

Els més interessants son els corresponents als fills del primer Llevat. Ara hem pogut confirmar que eren tres germans, en Pere Joan, en Miquel i en Joan. Potser hi havia noies, però no varen tenir dret a heretar.

Mercès als testaments de l’esposa del Joan de la segona generació, de nom Hierònima Gomis (datat el 1603); de la seva cunyada Thecla (dels 1611, 1616 i 1621) i de la seva jove Catherina (del 1640) ha estat possible eliminar moltes de les suposicions, que en la majoria dels casos s’han confirmat correctes.

Els testaments de l’esposa de Pere Joan, Thecla, que devia tenir una naturalesa malaltissa (ja que en va fer tres en onze anys) evidencia que no tenia hereus, tot i que hi ha una noia Magdalena que es va batejar com única filla seva el 1609. Per cert, en Pere Joan ja va ser rajoler. El primer de la nissaga.

Del segon, en Miquel, ara sabem que el seu únic fill documentat va ser en Miquel, nat el 1599 i casat amb Catherina i que va continuar amb la bòvila del seu oncle. Però possiblement fos un germà seu (Gabriel) de qui provenen els Llevat de Barcelona, dels horts de Sant Beltrán (segles XVII a les primeries del XIX) (veure:https://familiallevat.com/larribada-dels-llevat-a-barcelona-una-hipotesi-versemblant-sobre-les-generacions-tercera-quarta-i-cinquena/).

Del que devia ser el petit de la segona generació, Joan, venim tots els Llevat actuals .

Aquests testaments han servit per a corregir una errada de prou importància. A la tercera generació, ara sabem que els fills d’ en Joan Llevat eren quatre: Thecla –la gran, 1595-; en Joan -1597, casat amb Elisabeth– ; en Miquel –1599, casat amb Sussagna i no amb Catherina, que era la dóna dels seu cosí Miquel, fill de Miquel i Elisabeth– i Pere -1602, sense descendents-.

Així, del Joan Llevat de la tercera generació (de fet seria Joan Llevat Gomis) venen els Llevat Rovira de Badalona; els Llevat Briansó de Reus; la majoria dels Llevat que queden a Almoster; els successors de Llevat Hermanos i de Mosaicos Llevat, els Llevat de Castellvell, Arenys de Mar, de Mont Roig, de Barcelona, de Tortosa  i de Puerto Rico.

I del seu germà, Miquel Llevat Gomis, els Llevat Rion i els Llevat Llussà i Llevat Barbarà, d’ Almoster; els Llevat de Torroja, els de Masricart, Sevilla i Saumur (França)  i els Llevat de Cuba.

Aquestes correccions seran incorporades a la nova versió de l’arbre genealògic que penjarem en unes setmanes.

La lectura dels testaments es prou interessant i posa de manifest que es donava prioritat a sufragar els costos de la missa i l’enterrament, pels quals el testant triava el nombre de misses i capellans ( “tres misses de sinch capellans, amb lletenies”, “misses de cap d ‘any en l’altar principal”…) i el lloc on volia ésser enterrat, normalment la fossa comuna. Els béns deixats als hereus eren les capes de dol, algunes lliures i alguna capsa o faldilla a les noies. I tots, llevat dels de l’hereu, estaven normalment condicionats a que el receptor dugués una vida religiosa i carnalment correcta i en la majoria dels cassos a que es casés i tinguès descendència.

Act.27-12-2016 i 14-8-2017

Sant Miquel es el patró d’ Almoster i es celebra el 29 de setembre. Però el fet de que coincideix amb l’època de recollida de l’avellana, ha fet, des del segle XIX, que la festa major que realment es celebra sigui la de Sant Abdón i de Sant Senén, el 30 de juliol. Cal recordar que l’avellana s’ha de collir de terra i que la seva maduració i caiguda de l’arbre coincideix amb l’època de pluges a la conca mediterrània, fet que fa que cada hora que passa s’hagi d’aprofitar per evitar que la collita es perdi i baixi riera avall amb els aiguats de setembre.

L’església d’ Almoster està per tant consagrada a Sant Miquel. L’actual data de 1704, però n’hi hagué  una altra abans . De l’anterior només sabem que va rebre la pila baptismal el 1573, per tal d’evitar que els nadons baixessin a batejar-se a Reus, arrel de les estrictes instruccions sacramentals del Concili de Trento .

L’actual es una obra popular d’estil barroc amb alguns tocs neoclàssics, i te única nau amb tres capelles laterals a cada banda, comunicades entre sí en el seu costat esquerre. Es una nau coberta amb volta de canó i llunetes, amb façana arrebossada, amb una fornícula i la imatge de Sant Miquel sobre la porta principal. Té un campanar baix amb dues campanes que encara sonen i toquen tots els tocs del dia. Però perdé gran part del seu patrimoni, entre ell l’altar de Sant Pere, obra de Bonifaç , durant la guerra civil espanyola.

Pel fet que Sant Miquel es el patró del Moster / Almoster, i que els Llevat venim d’allà, en les 16 generacions de Llevat, Miquel ha estat un dels nom més comuns que han dut els Llevat locals, junt al de Joan (habitual als segles XVI i XVII) i Josep (més d’un centenar, entre primers i segons cognoms Llevat). El primer Llevat va ser un Miquel ( veure:https://familiallevat.com/el-primer-llevat-the-first-llevat-le-premier-llevat/)  i en les primeres generacions n’hi ha un a cada família, normalment l’hereu o el segon. En les 16 generacions,  en trobem un total de prop de 50.

Als nostres dies, els Miquel Llevat (primer cognom) son en total cinc (més dos que son Miquel Àngel), vivint dos a Almoster, un a La Selva del Camp, un a Torroja, dos a Premià de Mar i un a Sant Cugat del Vallès. Dels cinc Miquel Llevat actuals, quatre venen de la tradició del poble i porten el nom del seu patró.

A les fotografies, Miquel Llevat (de Cal Mian), amb Miquel Àngel Llevat (de Cal Miquelet Fariner, adalt) i Miquel Llevat (de Cal Pipes i Cal Fariner, abaix), el 2018, a Almoster. I també en Miquel Llevat Casado, amb el seu pare Jesús Llevat, a Torroja el mateix any.

Act. 27-12-2016, 14-8-2017, 25-5-2018 i 9-10-2020.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/historia-pueblo-pierde-escribe-5664030

L’Isidre Llevat Garriga (de la generació 7), de qui ja hem parlat alguns cops, era un pagès del Moster que es va casar cap el 1745 amb la Rosa Cardenyàs, de Castellvell.

S’hi va traslladar a viure i allà va tenir cinc fills, un dels quals va ser en Joan Llevat Cardenyàs, que el 1783 va contraure matrimoni amb la Francisca Veciana, de La Selva.

Des de dimecres, dia 21 de setembre de 2016, som un més a la família. La Blanca va nèixer a Barcelona…., però serà de Reus.

Benvinguda Blanca Andreu Llevat.  I enhorabóna als pares, Josep Andreu i Felisa Llevat Montserrat, i a la resta de la família!

Al llarg dels seus 450 anys d’història, hi ha hagut bastants membres de la família que han fet d’alcalde. Tots, llevat d’un, d’El Moster/Almoster. No podia ser d’altra manera.

Mercès a l’encomiable tasca de recerca de l’antiga Secretaria de l’Ajuntament –Engràcia Francisco París- podem reconstruir quins han estat els Llevat que han portat la vara des de mitjan del segle XIX. I n’hem identificat quinze.

Les dades disponibles dels llibres d’actes del consistori comencen el 1846, es  a dir tot just aprovada la “Ley del Gobierno Municipal” del 1845, llei que preveia el nomenament dels alcaldes de les poblacions de menys de 2000 habitants par part del Governador Civil, mentre la meitat més un dels regidors eren votats en les eleccions que es celebraven cada dos anys. Recordem que Espanya es trobava sortint de la primera guerra carlista i que tenia a Isabel II com a reina i que Almoster -que en aquestes dates deixà de ser definitivament El Moster- comptava uns 500 habitants.

El primer Llevat que, en aquest període, va assumir l’Alcaldia va ser en Josep Llevat i Ollé. Hi ha alguns dubtes sobre la branca a la qual pertanyia, perque alguns documents indiquen que era de Cal Mian, quan en aquesta branca de la família no hi hagué mai cap Llevat Ollé i si Llevat Monné (o Moner). Els únics Llevat Ollé que trobem son els deu germans fills del segon matrimoni de Joan Llevat Marca amb Antònia Oller (o Ollé) (Sant Miquel,  El Moster, 1797), es a dir els Pau, Raimunda, Josep, Miquel , Dionís, Francisca, Antònia, María, Rosa i Joan. En Josep hauria nascut a El Moster el 1804 i hauria tingut dos fills amb la Josepha Pàmies. Per cert que aquesta es una de les dues úniques branques de les que podrien haver-hi encara alguns Llevat no ubicats a l’arbre.

En Josep Llevat Ollé va ser alcalde entre 1852 i 1854, quan va ser substituït per Josep Llevat Vives, aquest sí de Cal Mian (El Moster, 1823- Almoster, 1890), que exercia en el moment que es va produir el Crim de Cal Mian (veure  https://familiallevat.com/el-crim-de-cal-mian/). El primer tinent d’alcalde i regent de l’Alcaldia era un altre Llevat, en Josep Llevat Voltas, de Cal Fariner (El Moster, 1823- Almoster, 1890). Alcalde i Tinent d’Alcalde compartien rebesavi.

La família de Cal Mian era juntament amb la família de Porta una de les més il·lustres del poble en aquella època. No es d’estranyar per tant que ambdues aportessin la majoria d’alcaldes fins a la primera meitat del segle XX. Si en Josep Llevat Vives fou alcalde des del 1854 i fins el 1855, el seu fill, Josep Llevat Ravascall (El Moster, 1929 – Almoster, 1887) exercí com a tal entre 1872 i 1877 i el seu nét Josep Llevat Mariné (Almoster, 1868-1935)ho féu durant sis mesos de l’any 1930.

El 1863 trobem d’alcalde durant tres anys a en Miquel Gassull Llevat ( El Moster, 1821 – Almoster, 1902), de cal Boter, i just després a en Joan Llevat, potser Llevat Martorell. Aquest darrer havia de ser el segon Joan de la família (El Moster, 1824-Almoster, 1886; casat amb Rita Font), ja que el primer i primogènit sembla que es va casar amb una noia de La Selva (Theresa Gassull) i no ens consta que es quedés al poble. Val a dir que aquesta dada no es pot confirmar i que en  aquella època vivien també al poble en Joan Llevat Plana, de Ca l’Esquerreret ( El Moster, 1924-?; casat amb Maria Teresa Sánchez Llevat) i en Joan Llevat Mariné (El Moster-1825-?; casat amb Teresa Martí).

 A partir del 1876, ja amb Alfons XII i en plena Restauració Borbònica desprès del sexeni democràtic,  Cánovas del Castillo promou l’elecció d’alcaldes per sufragi restringit per part d’uns electors determinats i que els alcaldes només puguin ser els grans contribuents del poble, actuant aquests com a Delegats del Govern. Llavors  els alcaldes d’ Almoster passen a exercir en períodes molt més llargs. En aquesta època en Miquel de Porta ho seria durant 26 anys (de 1881 a 1905, quan plegaria com a conseqüència dels canvis introduïts per Antonio Maura en els governs locals).

També sabem que ho va ser durant un temps en Miquel Llevat Sànchez (casat amb Dolors Barbarà Font, de Ca l’Esquerreret), ja que figura la seva renùncia en la premsa de primer de Novembre de 1911, i tot i que consta en la relació de la que es disposa a l’Ajuntament.

El substitueix el 1906 i fins el 1909 en Miquel Llevat Llevat (Almoster, 1860), del que hem parlat ja en dues ocasions (veure  https://familiallevat.com/noticies-dels-llevat/ i https://familiallevat.com/les-quatre-families-llevat-llevat-que-han-existit-des-del-1560/).

Ja el 1914 arriba a l’Alcaldia  en Cosme Llevat Fort, d’una branca que no té continuïtat al poble i quins nets son la Pepita i l’Àngel Llevat Rovira, actualment a Badalona. S’hi està fins 1916.

En Josep Sugrañes Llevat (Almoster, 1873-?) ho és del gener de 1916 fins el gener de 1918. I en Josep Llevat Català (Almoster, 1870-?; avi de la Carmeta, en Félix i en Josep Llevat Gassull) esdevé alcalde interí entre 1925 i 1930.

La inestabilitat política en que entra el país a partir de finals dels anys 30 es trasllada també al poble. En Miquel Llevat Cogul (Miquelet de Cal Fariner, net d’en Josep Llevat Voltas, ja esmentat) presideix el Comitè del Front Popular Antifeixista el 1936 i un tal Josep Maria (?)  germà seu (del que no teníem coneixement  i que per tant figura a l’arbre genealògic) figura com alcalde els dos anys anteriors. En Joan Llevat Vilafranca (Almoster, 1908- ?, 1939) el substitueix el 1938, i lamentablement mor a la guerra.

Acabada aquesta, el nou règim estableix una Comissió Gestora que presidiria entre 1944 i 1948 en Josep Llevat Barbarà (Almoster, 1907-1975, pare del Josep i la Maria Llevat Gavaldà).

Restablerta la democràcia el 1979, l’únic alcalde Llevat (1987-1991) ha estat en Josep Llevat Altés (Almoster 1938-Reus, 2006), pare de l’Esther, en Carles i de la Sílvia Llevat Vilarrubí.

Com és sabut, fóra del poble, a Reus, en Paco Llevat Briansó (Reus, 1941) fou alcalde del 1973 al 1977. Com ell mateix diu, “el darrer alcalde del franquisme, el que no vol dir el darrer alcalde franquista”.

A les fotografies, els tres alcaldes Llevat dels darrers setanta cinc anys. A la primera, en Josep Llevat Barbarà el dia de la inauguració del “ Ateneo Agrícola”, el 1946 (dret, rebent el capellà, amb la vara a la ma). A la segona, en Paco Llevat  Briansó el dia que va prendre possessió de l’alcaldia de Reus, el 1973. I a la darrera, en color, en Josep Llevat Altés al terrat de l’antic Ajuntament d’ Almoster, cap el 1987.

(fotografies cedides per les famílies)

Act. 27-12-2016 i 1-7-2017

La Vanguardia, 28 d’agost 1908, en plena collita d’avellana…

La <LL> (“elle” en castellà) va ser reconeguda com una lletra de l’alfabet a partir de la 2a edició de l’Ortografía de la Lengua Castellana de la Real Academia Española (1754) i de la 4a edició del Diccionario de la Lengua Española (1803). Llavors, aquest dígraf, juntament amb la <ch>, passà a formar part convencionalment de l’alfabet espanyol com si fóra una sola lletra (la catorzena, o l’onzena consonant), situada entre la <l> i la <m>, segurament perquè <ch> i <ll> s’empraven per a representar de manera exclusiva i unívoca un sol fonema i perquè la seva pronúncia defectuosa com «y » castellana (el « yeismo ») no estava encara tant estesa com ara.

No es una lletra exclusiva del castellà. Ho es tambè de l’aragonès, aimara, català, euskera, gallec i quítxua, on el dígraf <ll> representa el fonema lateral palatal [ʎ] .En occità i portuguès, el mateix so té la grafia <lh>.

Es palatal, per tant és un so lateral perquè l’aire s’escapa pels costats de la llengua, és una consonant oral i es sonora perquè hi ha vibració de les cordes vocals.

En català, la seva etimologia es troba directament relacionada amb la variació dialectal que presenta. Prové de l’evolució de grups llatins, ja que en llatí no existien els fonemes palatals. De manera general, es pot dir que [ʎ] prové de la palatalització de L inicial llatina -cas de LUNA > lluna ([ʎ]una) o LIGNA > llenya ([ʎ]enya)- , o de la palatalització de la LL intervocàlica llatina (pronunciada [ll] en llatí) -COSTELLA ([ll]) > costella ([ʎ]), CABALLU ([ll]) > cavall ([ʎ])-.

Però la “elle” ha durat poc. Tot just 256 anys. En castellà, en el X Congrés de l’Asociación de Academias de la Lengua Española (celebrat a Madrid l’abril de 1994), per recomanació de diversos organismes internacionals, es va acordar de reordenar els dígrafs <ch> i <ll> en el lloc que l’alfabet llatí bàsic o universal els assigna: formalment, aquests dígrafs encara serien considerats com a lletres de l’alfabet, però s’acordà no tenir-los en compte com a signes independents a l’hora d’ordenar alfabèticament els mots del diccionari, canvi que es reflectí en la 22a edició del Diccionari de la RAE (2001).

Finalment, la nova Ortografía de la RAE (2010) va establir que els dígrafs <ch> i <ll> deixessin d’esser considerats lletres de l’alfabet espanyol, atès que els dígrafs no són sinó combinacions de dues lletres, ja incloses de manera individual en l’ inventari, des de la moderna consideració que només són pròpiament lletres els grafemes, els signes gràfics simples, com a unitats mínimes distintives del sistema gràfic, amb independència que representin o no per si sols una unitat del sistema fonològic. D’aquesta manera, el castellà s’assimila a la resta de llengües d’escriptura alfabètica.

Val a dir que, mentre va ser lletra de l’alfabet castellà, la <ll> en majúscula s’escrivia <LL>, i desprès, des de 1994, <Ll> .
El cognom Llevat ja hem vist que neix a El Moster el 1560 i en català, i en català la “doble ela” mai va ser una lletra de l’alfabet com en castellà. No oblidem però que les primeres normes ortogràfiques formals catalanes no apareixen fins el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’octubre de 1906 a Barcelona, on es van definir les bases definitives. I que fins el 1911 no es va fundar la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i que el 1913 va publicar les Normes ortogràfiques sota la direcció d’Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra. Per tant amb molt retard respecte de la llengua castellana.

Al Moster la utilització del castellà va trigar molt a arribar. Tot i que amb la unió de la Corona d’Aragó al Regne de Castella s’inicià un procés sistemàtic d’imposició del castellà, els llibres sacramentals i les seves partides de neixement no s’escriuen en aquesta llengua a Almoster (ja no El Moster) fins el 1867, al mes de gener. I la <LL> majúscula, enlloc de <Ll>, no hi és fins el… 1967!.

Per tot plegat, l’ arribada, tard o d’hora, del castellà va portar aparellat que els Llevat caiguéssim uns quants llocs als llistats alfabètics, per exemple de les escoles. Però l’any 1994 vàrem recuperar-los, passant per davant dels López, Lozano, Losada, Lucas, Luque y Luna, que durant uns quants lustres s’ens havien avançat…